En dos dies he vist Bollywood que el fan al Teatre Tivoli de Barcelona i Els Perses de Calixto Bieito, que el fan al Teatre Romea. Ha estat passar de la nit al dia.

Un grup d’amics varem dir d’anar al Tívoli per veure de més aprop allò de l’anunci de la CocaCola: Del pita pita del.. i era ben bé això, un anunci continuat de com a la Índia s’ho han muntat per fer pelis a dojo sense control i guanyant diners a cabassos, amb la única pretensió de fer passar l’estona i prou. Bé, van ballar al final però hauria estat millor començar a ballar des del primer moment, que nosaltres no som hindús i no ens posem tendres només de veure Shiva.

En canvi, Bieito, ens dóna de ple allò que anem a buscar: provocació, un punt d’ironia, fàcils diàlegs per no esgotar ningú, poc Esquilo i molt de rock.
Te’l creus al final, t’ho creus que el que fan els soldats a Afganistan, o a Iraq o a Bòsnia-Herzegovina és ben bé un desastre continu que no té aturador i que no controla ningú. El millor, els actors i la posada en escena, amb una música original especialíssima, versió del Cry baby de Janis Joplin inclosa, en la veu de Gurutze Beitia, un descobriment de veu, que posa els pels de punta.
Molt de Bieito, molta bandera espanyola, i una crítica ferotge al belicisme. Aquí a Barcelona és fàcil veure aquesta obra, potser no ho és tant a d’altres llocs d’Espanya, especialment perquè veure els “nuvis de la mort” com se la pelen cantant l’himne de la legió és brutal, però això és Bieito, pura provocació.
A mi em va faltar una mica més d’Esquil, uns diàlegs més construïts en base al fons de la qüestió, de com els humans ens matem a la guerra per no res mentre insuflem valors a allò que no els té. Ell, que va ser un heroi de la batalla de Marató, ho sabia bé. Avui, les batalles no són tan heroiques o porten cap a escenaris més prosaics, com els que proposa Bieito. Certament, malgrat tot, molt recomanable, i és clar, sense haver de veure primer Bollywood.

LLibre: Els Perses d’Esquil
Pel·lícula: 300 de Zack Snyder
Música: Cry baby de Jabis Joplin