En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n’ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s’han superat en el temps de descompte.
Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat “bambi”. Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l’Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d’altre.
I la “roja”, va passar de quarts a l’Eurocopa, de la ma, casualment d’un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d’or que donava la victòria davant els “azzurri”. Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties.
Com dirien els nens al pati de l’escola: És Espanya qui guanya qui guanya…
Llibre: Pizzeria Kamicaze d’Etgar Keret
Pel·lícula: Sex and the city de Michael King
Música: Love is a losing game d’Amy Winehouse
En una realitat virtual i líquida com la que vivim, no és estrany que les necessitats de la gent depenguin de si plou o no,. I no només pel tema de l’aigua sinó per tots els temes que són objecte de gestió per al ciutadà. La imatge penosa de les respostes polítiques als problemes només fa que engrandir la sensació de que estem sols davant la ineficàcia dels nostres pròcers.
L’exemple de gestió nefasta de la sequera primer i de les pluges desprès n’és un exemple; però també ho són altres com el traçat de l’AVE, que havia de passar per tres llocs diferents i que havia d’arribar a l’aeroport i no ho farà; o les carreteres i autopistes i la necessitat de tenir unes comunicacions que no es col·lapsin dia si i dia també, o els hospitals que no tenim i que necessitem de fa tant de temps.
Realitats líquides que els nostres avesats professionals polítics ens presenten com solucions quan en realitat són pedaços que s’ajunten uns sobre dels altres i a veure qui la fa més grossa.
No estic dient que tota persona que es dediqui a la política hagi de ser un professional de la cosa pública perquè això esclerotitzaria la pròpia capacitat de decisió i de netedat del procés de gestió pública, però una certa qualitat en els perfils de les persones que fan política que siguin capaços de donar solucions, de definir polítiques reals per als problemes ciutadans, sí que hauríem de tenir-los. Perquè els votants, els ciutadans som usuaris d’un servei que cada vegada es fa més evident que no ens serveix, i per a aquest viatge no necessitem ningú que ens miri per sobre de l’esquena i a sobre sense cap formació. Necessitem persones capaces que generin polítiques reals i no líquides, la política ha d’ésser alguna cosa més que una casualitat.
Llibre: El Príncep de Maquiavel
Pel·lícula: Entre les murs de Laurent Cantet
Música: Suite nº 3 en D major de Johan Sebastian Bach
Que els diners són la pedra de toc de l’Estatut ja feia dies que ho sabíem, i si va caure un primer govern tripartit per gosadia de demanar l’aplicació de la norma estatutària, ara, amb el segon govern d’entesa, les coses no milloren. I no milloren perquè la visió dels qui han de seure’s a negociar la modificació de l’acord econòmic és diametralment oposada, encara que siguin del mateix partit i per mostra dos botons: l’article de Felipe González Crisis y prioridades i l’article de José Montilla, Falso dilema, tots dos a El País
Mentre Felipe González, esgrimeix la situació econòmica desfavorable per a retardar altra volta la millora de l’acord econòmic amb Catalunya; Montilla desfà l’hipotètic dilema felipil donant raons clares i contundents que han estat ben valorades inclús per Jordi Pujol a la seva web amb l’article I era profecia
Les raons que desglossa Montilla són de llibre: legalitat d’una llei que és l’Estatut d’obligat compliment per a totes les administracions de l’Estat; desequilibri territorial en perjudici de Catalunya demostrada per mil i un estudis econòmics i absència de raons que no siguin de claveguera per a retardar més l’acord.
Les preguntes són:
- què valen 25 diputats socialistes catalans a la balança dels diners i del poder?
- fins quan serà viable un anar i venir d’amagatotis als despatxos de Madrid per aconseguir el que no es treu a la taula de negociacions?
- el Govern d’Entesa podrà aguantar aquests estira i arronses de cadires i compromisos?
- és la crisi econòmica tan real que necessitarem vaixells de diazepan per superar-la?
- tenim dirigents polítics, de tots els signes,a l’alçada del que el temps històric demana?
Llibre: Tiempos líquidos de Zigmunt Bauman
Pel·lícula: Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall d’Steven Spielberg
Música: Summertime de Janis Joplin (amb inici català..)
Desprès de mesos i mesos d’un culebrot impresentable per nomenar la directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Rosa Cullell, hem començat a saber l’equip que conduirà la Corpo, i l’estrella dels nomenaments és Mònica Terribas, fins ara directora del programa La Nit al dia, que serà la directora de TV3.
Els càrrecs són importants, i alguns són emblemàtics, com el de TV3.
La Nostra ha estat l’eina fonamental que tots els partits i el Govern de la Generalitat han utilitzat per ells mateixos primer, i desprès per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, i sobretot, com ella va dir ahir nit en el seu comiat del programa nocturn, per a fer país.
Sabem que la feina que fa una televisió va més enllà de la pura informació o de la diversió, i especialment a Catalunya, una nació sense estat, que reivindica la seva raó de ser arreu. De fet, amb les eines que ens proporcionen Internet o els mitjans àudiovisuals la presència del català en el món és molt més gran que la que que li correspòn per nombre de parlants. El càrrec de la Terribas doncs comporta un plus de responsabilitat que no tenen els que dirigeixen canals generalistes a d’altres llocs.
El perfil de la Mònica Terribas és complet, formada a l’ UAB, professora de l’ UPF, i estrella de les entrevistes polítiques, se la visualitza a vegades com massa impulsiva i un punt dominant, la qual cosa li ha comportat no poques crítiques, la darrera de fa pocs dies del diputat Manel Mas per l’entrevista al president Montilla. Però penso que aquestes crítiques tenen una velada pauta de masclisme afegit, com quan se l’ha criticat pels vestits que treu en pantalla. No en va, el nomenament de Rosa Cullell va ser acordat in extremis per Puigcercòs, Iceta i Felip Puig, a un hotel de Barcelona, quan Saez tirava la tovallola de l’acord entre partits. Quan siguin tres dones les que es reuneixin a un hotel per decidir el nomenament d’algú tan important com el cap de la Corpo, perquè als llocs de poder visibles no han estat capaços de fer-ho, llavors potser podrem estalviar-nos comentaris sobre la roba o la capacitat de qui es nomena, per ser dona.
Li desitjo molta sort a la Mònica Terribas, crec que té capacitat per a fer la feina que se li ha encomanat, si la deixen. El fuet a vegades cal a algunes i no és gratuït.
LLibre: La noia dels seus somnis de Donna Leon
Pel·lícula: Lost in the fire de Susanne Bier
Música: 4 minuts de Madonna (amb Justin Timberlake)
El discurs d’investidura de José Luis Rodríguez Zapatero ha estat molt aplaudit pels seus, mentre els del PP començàven tímidament a esbroncar-se des de les banquetes amb la primera admonició de José Bono com a president del Congrés. Potser riurem i tot amb alguna de les frases lapidàries de l’insigne pròcer.
Ningú en les valoracions ha dit que li ha agradat el discurs, excepte el seu propi partit, que ja és el que toca, però no hi ha hagut aquella vibració invisible que es va sentir en el primer discurs d’investidura que va pronunciar ZP ara fa quatre anys.
Ell s’ha fet gran com a president i ja no li cal ni tenir la presidència en primera volta; és més, quasi la prefereix en segona per fer-se valdre i dir que ell defensa el que va prometre en campanya.
Mirat des de la nostra òptica de catalans la sensació és que anem a perdre, perquè no he sentit per enlloc la frase de l’Espanya plural del primer mandat; encara que hagin sortit les balances fiscals i l’aigua, en respostes a les demandes dels nostres representants. Però vull anar més enllà en l’anàlisi.
El fons de la qüestió és que la situació econòmica és feble, molt feble, que la problemàtica del País Basc és molt complicada; i que la qualitat de les propostes que es fan les trobo mancades de visió de futur, de qualitat política.
És la mateixa sensació que varem comentar twittejant les dues nits dels debats electorals. Trobàvem a faltar el veritable intercanvi d’idees que s’està produint en les primàries nord-americanes. Així doncs em queda un regust agredolç desprès del debat d’avui.
Perquè l’altre tema és que si mirem la situació política que està vivint per exemple Itàlia, no podem estar més contents. Hi viatjo sovint, tinc molts amics, i la decadència que està patint em preocupa extraordinàriament, sobretot perquè és un país amb una cultura i una història incomparable que els hauria de permetre tirar endavant molt millor del que ho estan fent, especialment en polítiques socials, econòmiques i jurídiques. Així doncs, què passa? estem pitjor que alguns dels països de referència mundial i millor que alguns dels nostres veïns. Cal estar tranquils amb aquesta equidistància? No en tinc prou. Ens mereixem més, tots, i especialment els que paguem més i tirem del carro de la innovació, ni que sigui a batzegades.
Haurem d’estar amatents a la resolució dels nostres problemes diaris: aigua, carreteres, tren, però també als de mig termini, educació, economia, cultura.
Els ciutadans hem de tornar a prendre consciència del nostre paper d’avaluadors amb dret a rèplica que ens proporciona el vot, fer-ho de forma conscient i aplicar-ho en la pràctica diària, a veure si aconseguim un bri d’aquell somni que tenim…
Llibre: Voi non sapete d’Andrea Camilleri
Pel·lícula: Todos estamos invitados de Manuel Gutiérrez Aragón
Música: Imbranato de Tiziano Ferro
Archivado en: General | Etiquetas: 1968, inclusió, llibertat, M.L. King, política
Desprès de 40 anys d’esperar el somni potser està aprop.
Martin Luther King va morir assassinat el 4 d’abril de 1968, un any amb massa connotacions com per oblidar-lo: Paris, moviment hippie, Primavera de Praga, els grans concerts de rock, això diuen els que ho varen viure en directe.
Però queden les persones, els documents, les fotografies, les cançons i l’alè de llibertat que es vivia en aquell moment, trencat per la violència en molts casos com en el de Luther King.
Hi ha però una figura que sembla haver recollit el testimoni de King, és Barack Obama, el candidat demòcrata que lluita amb Clinton per ser el seleccionat per a optar a la Casa Blanca a finals d’any.
De fa temps que és el meu favorit. No només per la causa de les minories, sinó perquè crec que Obama ha fet un salt qualitatiu en la seva proposta.
Ja no només demana la millora de la situació dels negres, o dels hispans a EEUU, demana l’equitat, la justícia, la cultura i la innovació per a tothom. I això és el que m’interessa d’ell, que el paradigma que proposa inclou a tothom. Incloure és la paraula i apel·la a qualsevol que s’hi vulgui afegir.
Ell utilitza una altre eslògan que lliga perfectament amb el de King: I have a dream…You can (Tinc un somni…tu pots)
La gent necessita estímuls emocionals per sentir-se a prop d’aquells que han de liderar la societat; no només és una qüestió de gestionar l’administració o de saber els comptes, és una qüestió de saber connectar amb la gent i de tenir clares idees i valors que responguin a les necessitats de la majoria. A vegades s’ha titllat als “joves del 68″ de somiatruites, i molts d’ells han estat reconvertits polítics que ens han portat a desastres econòmics o socials; però vull creure que alguna cosa preval sobre la pura gestió del mercat lliure i de l’economicitat en la vida diària, alguna cosa de l’esperit de llibertat que es respirava aquell any. El mur de Berlín va caure, les dictadures a Europa estan a punt d’acabar-se, la pena de mort disminueix arreu…Vull creure que algun dels nostres somnis és possible, i crec realment que nosaltres, molts, podem…
Llibre: Los guardianes de la libertad de Noam Chomsky
Pel·lícula: 2001 A space odissey d’Stanley Kubrick
Música:Blowin’In the wind de Joan Baez i Bob Dylan
Fa dies que li dec un post a la? el? Siono, i entre un grip malgirbat i una feinada de por que fins avui no he pogut posar-m’hi amb calma. I m’ha posat a to una notícia que he vist a twitter i a La Vanguardia, el nomenament de Mister i Miss Parlament mitjançant un bloc El Saló Rosa que ha començat a caminar pels bits de la 2.0 fa poc, i que sembla que és el tema dels passadissos del casalot del Parc de la Ciutadella.
Perquè el tema era, com intervé la xarxa, la 2.0 en la vida ordinària? tot venia ran de l’elecció de Chikilikuatre per al Festival d’Eurovisió. Jo criticava en un altre post meu que aquest fos un tema de notícies, diaris i webs al mateix nivell que les eleccions al Congrés de diputats. Penso que el tema Eurovisió no el tenien controlat, tot i que tinc els meus dubtes de que un producte de la factoria Buenafuente no ho estigui, ell ho controlat tot, 2.0 inclòs, i com deia l’Eduard Díaz, hi ha formes, per IP o d’altres, de tenir a la ma el resultat d’un procediment utilitzant Myspace.
De tot plegat penso que estem reinventant el present. Les eines de la 2.0, facebook, twitter, blogs, webs, youtube i totes les que surten a cada minut són possibilitats exponencialment utilitzables i molts les fem servir, fent assaig/error constantment, com ha de ser. Però les grans empreses, els grans mitjans de comunicació, la gent en general, no està al mateix ritme. Ho sé perquè hi treballo en part ensenyant aquestes coses a gent d’empresa i al·lucinen en colors quan els ensenyo coses de blogs o què és el facebook. Estan molt més al dia els estudiants d’un institut. I aixó em fa pensar dues coses fonamentalment:
Una, que en el segle XXI les eines de la comunicació i la informació les coneixen abans aquells als que s’ha d’ensenyar que els propis profes i això no havia passat mai fins ara; i dos, que la comunicació en majúscules va més ràpida que la modificació de les estratègies i les organitzacions d’empresa. Tot plegat per tant cal modificar les formes d’ensenyar i les formes d’organitzar-se, tant a nivell polític com empresarial o econòmic, perquè sinó, ni els resultats dels qui esperen ser formats amb qualitat ni dels que esperen ser servits com a usuaris, no ho seran com cal, i això sí que és un gran error.
Encara que mentre construïm el segle XXI a cops de blog, el que sembla que no canvia és el frikisme. Alguns hi guanyen diners, com en Buenafuente i d’altres no ajuden precissament a pujar el nivell del nostre estimat parlament…ai las! que dit el que he dit, el que cal canviar són els continguts, perquè les eines van soles….
Llibre: Les flors del mal de Charles Baudelaire
Pel·lícula: Caos calmo d’Antonio Grimaldi
Música: Walk with me de Lizz Wright
Amb la nova legislatura comença la presidència de José Bono al Congrés dels Diputats. Potser és el president del Congrés que fa més temps que sap que ho serà i en canvi el que menys suports de grups tindrà. Paradoxa que només s’explica sabent qui és el personatge.
Bon predica amb l’exemple quan parla de que és fill de falangista i hereu del catolicisme rampant de finals de la dictadura que va combregar amb determinades rodes de molí per aconseguir el que volia; fent-se valdre d’aquella escola cristiana de dretes que no va ser capaç d’enfrontar-se al dictador però que ell valora com a garant de les virtuts més altes. És a dir, es vanagloria de ser un socialista que no li té por a dir que ell podria ser del PP i no ho ha volgut.
Per tot plegat i després de perdre el Congrés socialista que va guanyar ZP, ell sempre ha cregut que alguns li deuen molt, entre ells el mateix Zp que ha sabut, amb el seu talant navegador, utilitzar el perfil de Bono per a fer-se bo entre el sociograma de la Castella profunda i desfer-se’n quan li va anar bé.
Ara els que no han tingut sort i saben que han de pactar molt per a tenir el que tenien, com CiU, tenen davant la doble disjuntiva d’haver de renegar de molt per a poder fer-se un nom en el nou circ parlamentari, però votar Bono per a president del Congrés és un plat massa dur per digerir i no serà precissament així com volen començar. Tot i que no són els únics, perquè els 25 diputats del PSC encara ho tenen pitjor, com combreguen amb un company de partit que els nega el pa i la sal? No es parlarà en català al Congrés i no tindrem aigua del Segre, quin mal començar.
Duran Lleida, savi analista dels passadissos de la casa dels lleons, no votarà la presidència de Bono però donarà a canvi l’abstenció a la candidatura de ZP i els diputats socialistes del PSC faran la vista grossa davant el Campeador Bono que governarà amb ma de ferro la banqueta pepera i això sí que és important.
Altra volta ZP li ha guanyat la partida al fill de falangistes, que no se n’ha adonat que els temps estan canviant, i que la llargada de les banderes no és important, l’important és amb qui prens la copa al bar dels periodistes del Palace.
Llibre: Vida y destino de Vassili Grossman
Pel·lícula: Ese oscuro objeto del deseo de Luis Buñuel
Música: Tango x 2 de Gabriel Missé i Guillermina Wilson
Amb el permís del Jordi Martinoy, li prenc prestat el títol del post…Aquesta setmana no em se avenir del que s’està veient per la tele: unes eleccions sota la boira negra d’un atemptat altra vegada, una victòria dels socialistes a Madrid que fa trontollar el govern tripartit a Catalunya i per acabar-ho d’adobar un representant a Eurovisió que és una boutade d’en Buenafuente…i en dos dies desapareix del prime time qualsevol notícia seriosa per dedicar-se a parlar d’un festival obsolet….algú dona més?
Estem en un país de frikis? o pitjor, estem en un país on els millors són polítics que parlen de nenes, polítics que surten nus als pòsters, pseudopolítics que no condemnen un atemptat perquè això no serveix per al seus objectius…?
Que dolentes són les dictadures, què dolent és no tenir cultura, educació, respecte..tot allò que és normal en qualsevol altre país europeu, occidental. Les dades de lectura a casa nostra són deplorables, i en canvi tenim més mòbils per persona que cap altre país…només ens dediquem a xerrar de foteses.
No m’importa si en Buenafuente ha aconseguit fer la més gran mentida televisiva perquè ell ho fa per guanyar diners, i ho fa bé. M’importa que això sigui objecte de discussió en programes televisius que van de seriosos, o en diaris que li dediquen entrevistes senceres sense explicar que és mentida, sinó fent una entrevista al personatge, perquè és lògic que la gent balli i canti amb una proposta d’humor; el
que ja no ho és tant és que no hi hagi el mateix interès per allò que realment importa. Un xarampió d’informació sobre el no res i un forat sobre el que ens hi juguem cada dia en la vida real. La vida no és un festival però a vegades ho sembla.
Música: Mamma mia d’ABBA
