El Conseller Maragall acaba de presentar l’avantprojecte de la Llei Catalana d’Educació en roda de premsa. Tot un repte i una novetat històrica, mai hem tingut una llei exclusivament catalana d’educació.
En una primera lectura em suggereix algunes consideracions:
- el vocabulari és innovador, es parla de Servei públic d’educació com a principi general; es parla d’Institut Escola per a centres públics que facin de 3 a 18 anys d’escolarització, recuperant el nom dels centres que la República més avançats i amb una idea de laïcitat i escola activa molt recomanables.
- les novetats són engrescadores, l’obligatorietat des dels 3 anys, quasi de facto en aquest moment o la idea d’autonomia de centres i de la gestió dels directors es absolutament necessària pe adequar els centres a la realitat social.
- la creació de zones educatives que ordenin el territori i adeqüin l’oferta de tots els centres públics i concertats a la demanda dels alumnes és interessant, tenint en compte que s’ha de vetllar per un veritable servei a l’alumne i als docents que no supediti l’acció educativa a l’administrativa.
- la modificació de la formació inicial i continuada per donar valor a la professió docent i a la importància dels incentius personals i professionals per als professionals que fomentin la innovació és clau per aconseguir els objectius amb els alumnes.
- la relació escola i empresa com a motor de la investigació i el desenvolupament del propi sistema educatiu, relacionat amb els objectius educatius és clau, seguint models europeus i americans.
- l’avaluació del sistema al qual se li demanen resultats en funció de la pròpia dinàmica d’autonomia i gestió.
En el plateret dels dèbits d’aquesta llei, a primer cop d’ull:
- no s’ha fet una bona política de comunicació i informació de la gestació de la llei, que ha comportat una primera vaga dels sindicats d’ensenyants.
- no s’ha presentat una memòria econòmica al costat de la llei per garantir la posada en marxa de tots els objectius establerts.
- els terminis de tramitació de la llei són curts i la relació amb d’altres mesures legislatives no està clara, com tampoc no sembla que s’hagin acordat prèviament accions amb els altres partits del Parlament, amb els agents sindicals o amb els pares i mares, que també són protagonistes del fet educatiu.
El que sí està clar és que la Llei és necessària, els diversos informes que darrerament s’han presentat demostren que Catalunya en educació no està a l’alçada del que el país necessita. L’escola que tenim ara s’assembla més a la del segle XIX que a la del segle XXI, com en d’altres àmbits de la nostra societat siguin les infraestructures o la pròpia societat de forma global. Per això calen solucions globals que integrin l’escola a l’entorn, a la nova societat de la informació, als reptes que tenim com a societat que són els mateixos que els de la l’escola.
Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Pel·lícula: Reencarnación de Salomón Shang
Música: Fix you de Coldplay
El món educatiu està en efervescència, quasi com sempre, però ara més perquè hi ha en perspectiva la primera Llei Catalana d’Educació que, si tot va bé, s’aprovarà a finals de 2008.
He assistit a III Simposi de l’Educació a Catalunya, organitzat per la Fundació Bofill, on compto amb bons amics, al MACBA de Barcelona. Moltes cares conegudes en el públic i en els ponents, em detindré en alguns que m’han suggerit i recordat idees essencials.
Ferran Ferrer ha explicat l’estudi sobre l’Estat de l’Educació a Catalunya publicat fa uns mesos. Idees fonamentals: els resultats dels nostres alumnes són vergonyosos respecte al que correspondria a un país com Catalunya, amb el seu nivell de renda i de desenvolupament cultural i social. Raons, la manca d’inversió pública, els desequilibris en el propi sistema, la formació inicial i continuada, l’avaluació i el rendiment de comptes.
Francisco Longo, que ha parlat sobre el lideratge a l’educació. La necessitat de tenir equips i sobretot persones que liderin un projecte de centre perquè aquest fet assegura els resultats dels alumnes i la bona trajectòria dels centres.
Però el que m’ha agradat especialment, i com sempre, ha estat Francesc Pedró al qual conec de fa temps, i amb el que he col·laborat en recerca sobre TIC i Educació en un projecte europeu. El seu estudi sobre El professorat a Catalunya, fet per encàrrec de la Fundació Bofill posa de relleu les mancances d’un sistema que no considera els seus professionals com els protagonistes del fet educatiu juntament amb els alumnes. Ni les formes d’accés a la funció educativa, ni la preparació inicial i permanent dels professionals, ni l’estatus econòmic no són equilibrats. Sobta però que no hi hagi més estudis en matèria de dades professionals dels docents, i aquest és un fet remarcable, si, com molt bé sabem, l’educació és sempre notícia i motiu de parlament social. D’altra banda, el punt de vista economicista que el professor Pedró imprimeix a l’estudi, sempre troba reticències dels contraculturals professors; es renega massa fàcilment d’aquesta opció metodològica per a analitzar el rendiment professional quan tots sabem que la vessant econòmica i d’organització sistèmica està en el rerefons de totes les mancances de l’escola.
Idees clau: la manca de directors ben pagats i formats especialment és fonamental per a portar a terme un bon projecte educatiu de centre; la promoció laboral dels mestres i professors ha d’ésser continuada i assegurada per a fomentar el rendiment, educatiu, no només en sous sinó també en incentius investigadors, personals o de reconeixement social; l’accés al lloc de treball és obsolet, les oposicions i tota l’estructura funcionarial no es correspon a les necessitats del sistema en el segle XXI i l’autonomia de centres, com a eix vertebrador de la pròpia organització sistèmica és clau juntament amb el rendiment de comptes o avaluació externa.
Tot plegat, res que no sigui conegut, però refrescant respecte dels mites que corren, tan pels nivells de grans responsabilitats d’un sistema mastodòntic que adoleix de formes reals de transformació com per part dels professionals docents, reticents també a mesures que no perceben com a generadores de major possibilitat real de treballar en les condicions que esperen.
En Francesc Pedró que és un gran comunicador, va fer servir l’oracle de Delfos i Mafalda per conjurar les reticències que sabia que sortirien sobre el seu diagnòstic. L’oracle per a dir que sempre és molt difícil canviar un sistema, i que ni els mateixos deus saben si això serà possible, i la gran Mafalda, amb l’acudit que veieu damunt..De tota manera va tenir la pregunta crítica assegurada, mentre molts, tots, aplaudíem una visió acurada i moderna de com l’escola ha d’ésser autònoma, independent econòmicament, amb líders que agafin la corda i tirin del grup i incentius per a tots els professionals, això sí, amb torna, amb avaluació de tots, externa i independent. A veure si d’una vegada, ens fem tots grans.
Llibre: Mil cretins de Quim Monzó
Pel·lícula: Elegy d’Isabel Coixet
Música: Money de Pink Floyd
Aquesta setmana és la setmana de les vagues, de metges o de mestres…sembla que els serveis públics bàsics a Catalunya no estan en bon moment, o sí?
Pel que es refereix a educació que és el que conec, el plantejament d’una vaga en aquest moment em sembla malbaratar el que significa fer vaga i les seves possibilitats de rendiment per als qui la fan i per als qui la pateixen.
Ho dic d’entrada, per no cridar a errors desprès.
L’evolució de les responsabilitats en educació durant els darrers governs no han facilitat que el sentiment del professorat sigui optimista. 5 consellers per 5 anys no és la mitjana desitjable, educació ha estat moneda de canvi per a les clavegueres del poder, finalment en mans de l’esquerra, responsable tota ella, sense exclusió.
D’altra banda les dades de diferents informes, Bofill, PISA, et altrii, no deixen lloc a dubtes. L’educació al nostre país no està en el seu millor moment i tots s’han omplert al boca d’educació, educació, educació. Ara bé, ningú ha pensat seriosament en les conseqüències del que significaria quedar-se un pas en darrera en aquest món innovador i tecnificat que els nostres estudiants necessiten i que sembla que el sistema no els proporciona, tot el sistema.
Recordem que un Pacte Nacional per a l’Educació va ser signat amb prou feines, però era una eina que aglutinava tothom i ara sembla oblidada.
La nova proposta és una Llei, que ja per ser llei, té molt de valor, perquè seria la primera llei catalana d’educació, i pel que es veu a les Bases, pot tenir innovacions interessants. El problema és que la gent no s’acaba de creure res ja.
Hi va haver gran participació en la posada en comú dels nous currículums, gran participació en la redacció del Pacte, i ara se’ns diu que hem de participar en la gestació d’aquesta llei però es presenta corrents i de presa, deixant la comunitat educativa en un ai! Mentre ens trobem que els sindicats, els nostres defensors davant l’amo, fan una lectura transversal amb conclusions molt concretes d’un text de bases que justament peca de nuvolós. Poc seriós tot plegat.
La gent anirà a la vaga, crec que majoritàriament, amb el sentiment d’aquell al qui li demanen molt amb pocs recursos, que no només són econòmics, també de resposta de gestió a la feina del dia a dia, de resposta a les necessitats de promoció personal (recordem que la mitjana del professorat de Catalunya està per sobre els quaranta anys, amb vint de professió) i poc o nul recolzament social. I tot això en temps de campanya electoral, uuiiii! que ja sabem tots a que juguem…
Llibre: Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante
Pel·lícula: Harry Potter i l’ordre del Fènix de David Yates
Música: Chasing Pavements d’Adele
