Pedro Almodòvar és un geni de la cultura. I ara s’ha deixat caure en el món dels blogs amb el seu nou Blog de Pedro Almodóvar on ha començat a fer el seguiment del procés de creació de la seva pròxima pel·lícula Los abrazos rotos.
Almodòvar fa el que li passa pel monyo, i mai millor dir, i crea com un boig apostes impensables que després són un èxit rotund, i sinó mireu la foto que correspon a la proposta creativa que ha fet per al Ball de la Rosa de Mònaco, la festa més kitsch que es fa arreu del món. El millor escenari per a una creació almodovariana.
No faltaran a la festa les seves dones muses, Bibiana Fernández, Alaska, o Rossy de Palma posaran el to de la “movida” redissenyat pel propi director especialment per a la ocasió (veure foto superior)i d’altra banda, tot el Cor de Clavé de la cort monegasca que sembla un circ en si mateixa: Carolina, el marit Ernest de Hannover (si s’aguanta dret), la germana díscola i el germà dubtós…Tot plegat per a fer una de les trobades més impossibles i més inversemblants que es puguin imaginar.
És la bipolaritat dels excelsos, Almodóvar és capaç de fer una pel·lícula com Todo sobre mi madre i acte seguit vestir-se de reinona i anar-se’n al Ball de la Rosa de Mònaco, és el que tenen els genis que no se’ls pot comprendre sempre.
Potser amb el blog ja farem i el podrem posar al blogroll per fer patxoca tot esperant la propera peli que segur ens farà oblidar els balls i les disfresses.
Llibre: Marcas indelebles de Pedro Almodóvar
Pel·lícula: Què he hecho yo para merecer ésto? de Pedro Almodóvar
Música: Piensa en mi de Luz Casal para Tacones Lejanos de Pedro Almódovar
En dos dies he vist Bollywood que el fan al Teatre Tivoli de Barcelona i Els Perses de Calixto Bieito, que el fan al Teatre Romea. Ha estat passar de la nit al dia.
Un grup d’amics varem dir d’anar al Tívoli per veure de més aprop allò de l’anunci de la CocaCola: Del pita pita del.. i era ben bé això, un anunci continuat de com a la Índia s’ho han muntat per fer pelis a dojo sense control i guanyant diners a cabassos, amb la única pretensió de fer passar l’estona i prou. Bé, van ballar al final però hauria estat millor començar a ballar des del primer moment, que nosaltres no som hindús i no ens posem tendres només de veure Shiva.
En canvi, Bieito, ens dóna de ple allò que anem a buscar: provocació, un punt d’ironia, fàcils diàlegs per no esgotar ningú, poc Esquilo i molt de rock.
Te’l creus al final, t’ho creus que el que fan els soldats a Afganistan, o a Iraq o a Bòsnia-Herzegovina és ben bé un desastre continu que no té aturador i que no controla ningú. El millor, els actors i la posada en escena, amb una música original especialíssima, versió del Cry baby de Janis Joplin inclosa, en la veu de Gurutze Beitia, un descobriment de veu, que posa els pels de punta.
Molt de Bieito, molta bandera espanyola, i una crítica ferotge al belicisme. Aquí a Barcelona és fàcil veure aquesta obra, potser no ho és tant a d’altres llocs d’Espanya, especialment perquè veure els “nuvis de la mort” com se la pelen cantant l’himne de la legió és brutal, però això és Bieito, pura provocació.
A mi em va faltar una mica més d’Esquil, uns diàlegs més construïts en base al fons de la qüestió, de com els humans ens matem a la guerra per no res mentre insuflem valors a allò que no els té. Ell, que va ser un heroi de la batalla de Marató, ho sabia bé. Avui, les batalles no són tan heroiques o porten cap a escenaris més prosaics, com els que proposa Bieito. Certament, malgrat tot, molt recomanable, i és clar, sense haver de veure primer Bollywood.
LLibre: Els Perses d’Esquil
Pel·lícula: 300 de Zack Snyder
Música: Cry baby de Jabis Joplin
La persistència de la memòria, Fundació Gala-Salvador Dalí
És notable que l’AVE estigui aconseguint arribar a Barcelona amb minuts d’avançament segons els horaris previstos. Després de l’històric retard, ara resulta que són més ràpids que ningú. És un exemple clar de la realitat líquida que ens explica Bauman:
“La societat és una xarxa, no una estructura. Els vincles humans es veuen cada vegada més fràgils i provisionals, per tant l’exposició dels individus a les modificacions és constant i la percepció de la realitat es fa líquida.”
Segons el sociòleg polac, s’ha col·lapsat la planificació a llarg termini i els fets són asincrònics, i l’AVE és un exemple clar. Com ho és la pròpia campanya electoral, exemple de la modificació d’aquesta societat en xarxa.
La història política es redueix a una sèrie de projectes a curt termini, d’episodis banals que ens fragmenten en planificacions horitzontals. Per això els nostres candidats ens vénen el seus missatges sense proposta; el PSOE diu “si tu no hi vas…ells tornen”, amb una presentació tarantiniana que cerca el públic més transgressor, perquè no tothom reconeixerà Reservoir Dogs en els seus anuncis…
El PP ens diu: “Vull un programa que parli al cor i al cap”, presentant al seu cap de llista en primer pla, com a protagonista del missatge, molt clàssic en el més estricte sentit del missatge àudiovisual però apel·lant també a l’emoció líquida.
De fet, el que s’espera dels electors és la conformitat, és la “flexibilitat”, perquè la seva decisió com a electors lliures comporta riscos que transcendeixen l’individu i la seva capacitat d’escollir. És per això que els partits apel·len l’emoció, el cinema, i defugen el concepte, el contingut, perquè no són capaços de comprometre’n cap.
L’escletxa entre poder i política és cada vegada més gran i per tant aquests que es presenten no són els que en realitat poden decidir…nadem en les aigües tèrboles de la modernitat i sobrevivim mirant pel·lícules d’assassins.
Llibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman
Pel·lícula: Reservoir dogs de Quentin Tarantino
Música: Pulp Fiction dancing
Si no fos perquè eren dos candidats, diria que ha guanyat Campo Vidal.
Primera lectura: han guanyat les teles, les empreses de comunicació, les empreses d’enquestes, i han perdut els dos candidats, mancats de la capacitat de comunicació i de saber estar en un plató de televisió. Perquè això és el que ha estat aquest Debat, un espectacle per a la televisió que ha començat pràcticament dues hores abans, amb seguiment exhaustiu, i amb entrada d’oscars per catifa vermella. Si fins i tot la darrera frase de la nit ha estat cinematogràfica: Good nigth and good luck….
Bardem és el guanyador del dia, inclús després del debat.
Els papers estaven repartits, les mirades perdudes, les propostes líquides. Baugman era el rerefons i l’emoció la crossa que els entrenadors i comunicadors els havien ensenyat a utilitzar, però ells no són Bardem.
Aquella nena que Rajoy ha volgut fer seva en el darrer spitch més semblava la nena de El Exorcista que una altra cosa; i les cites cinematogràfiques no s’acaben aquí.
Continguts no s’han vist, contundència sí, però per a bales sense pólvora.
Pel que ens pertoca, hem estat protagonistes de pràcticament tot el tercer bloc: el Tinell, Catalunya, l’Estatut, el català…però on érem realment nosaltres? No hi érem. Som la moneda de canvi, però la moneda és l’objecte en mans d’un altre.
Educació, si ni tan sols saben que les dades de l’informe PISA són de l’any 2004…
Economia, se’ls ha vist el llautó, a un donant dades en cartolines que no diuen res, a l’altre apel·lant el guanyador Solbes perquè ell, com ja sabem, no en sap res.
I així, fins a l’infinit…
Ara, els mitjans diran, segons el contracte, que tots dos han guanyat. Internet, tot i haver estat nomenat el primer, serà el que realment ens donarà alguna opinió més fiable. El seguiment pel twitter ha estat molt interessant, i els blocs bulliran. La bona comunicació és a la xarxa, el vot hi haurà de ser molt aviat, per ser del segle XXI.
Dilluns que ve més, aquesta vegada moderat per una dona, Olga Viza, que com que és especialista en esports, ho tindrà molt bé. Perquè de fet, això que s’ha previst i que hem visualitzat no ha estat veritablement un debat, encotillat per Pepiño Blanco i Pio Garcia Escudero; ha estat un combat de boxa amb guants prestats.
Bona nit i bona sort…
Música: How high the moon de Diane Reeves
Javier Bardem ja té l’Òscar i jo tinc el meu pastís de xocolata perquè he guanyat la porra dels Òscars que la meva amiga Mònica ha posat al seu bloc
En una edició dels premis més aviat ensopida i mancada de veritables pel·lícules bones, l’Òscar a Bardem ens deixa un bon regust de boca. És un actor que ha decidit fer la seva carrera segons els seus criteris, fent de tot i més, i aconseguint que els grans estudis de Hollywood li facin els honors. Tot un èxit.
La resta de premis, aquí.
Música, la guanyadora de l’Òscar a la millor cançó: Falling Slowly de la peli ONCE
Nit dels Oscars….fins a les 2,30 de la matinada alguns i algunes estaran pendents del satèl·lit per veure l’espectacle de l’entreteniment per excel·lència…
Jo tinc una amiga, la Mònica, que ens prepararà un pastís de xocolata negra(i alguna cosa més…) per celebrar el resultat de la porra que ha posat en marxa al seu bloc.
La meva és aquesta:
Millor pel·lícula: No country for old men dels Germans Coen
Millor actor: Daniel Day Lewis per There will be blood
Millor actriu: Julie Christie per Away from her
i per suposat, el més esperat:
Millor actor de repartiment: Javier Bardem per No country for old men
Passarem la nit amb crispetes, unes birres i després un café i un Macallan per estar desperts a l’hora màgica…i després farem la cua de dilluns per arribar a l’esmorzar de celebració que ens espera….bons òscars!
Hi ha molts formes de seguir una campanya electoral.
Està clar que el suport que més innova és la xarxa: webs, blocs, twitter, facebook..et altrii es veuran inundats d’informació i d’opinió per a totes les tendències.
Vull assenyalar però que s’estan donant algunes formes de seguiment que s’aproximen als personatges d’una manera més emocional, més pròxima, són la darrera frontera de la campanya: els escriptors o cineastes que fan una creació literària del seguiment que fan d’un candidat. Veritablement la política-emoció.
Ettore Scola farà un seguiment del candidat Veltroni durant la campanya italiana per a les eleccions al parlament de Roma, que li permetrà fer una pel·lícula del candidat que sembla que compta amb millors possibilitats, tot i que dir això, a la política italiana és aventurar-se molt.
Però el gran exemple va ser el de Yasmina Reza que ha publicat el llibre L’Alba, la tarda o la nit, escrit a partir del seguiment que va fer de Nicolàs Sarkozy, que és el president que està convertint la política-emoció en la seva forma de fer política. Les portades de premsa rosa, ja no són les úniques que parlen de la vida personal de Sarko, i ell, ufanós, en fa ús….
Aquí, no hem tingut encara una creació de política-emoció com aquestes, alguna entrevista llarga i fotos de les dones dels candidats regant els geronis i poca cosa més. Quan tinguem un Cor de la ciutat del nostres candidats estarem realment a la page quant a campanyes electorals es refereix, mentre ens haurem de conformar amb la tensió induïda, uns posters pseudo-tarantinians i les picabaralles de notaris….Aquesta nit comença la campanya, que vagi de gust…
Llibre: El alba, la tarde o la noche de Yasmina Reza
Pel·lícula: C’eravamo tanto amati d’Ettore Scola
Música: Quelqu’un m’a dit de Carla Bruni
