Els grans mítings de campanya dels dos grans partits es varen celebrar ahir. Tots dos van triomfar. L’estratègia és clarament emocional: directe al cor, sentiments i sensacions, nenes i nens a prop, música i globus de tots els colors.
Si parem atenció semblaria que els dos partits són triomfadors, en funció dels grans espectacles i la massiva assistència aconseguida.
Cadascú però, ha utilitzat eines diferents, mentre Rajoy amaga l’Acebes i el Zaplana a l’armari, Zapatero exhibeix Felipe González perquè és el que se’n duu la gent de carrer; quan surt a l’escenari del Sant Jordi, ni Bruce Springsteen el supera.
Mentre els partits d’adscripció exclusivament catalana, han rebaixat la intensitat dels actes, semblaria que no va amb ells aquesta campanya, o si més no, tant com la del Parlament de Catalunya.
Crec que és un error plantejar-ho així. No anar a totes perquè és la representació a Madrid envia un missatge a la gent de que aquí no ens creiem de veritat aquell Parlament, però ara per ara és allà on es decideixen la majoria de les coses que importen.
Triomfar tal i com ho plantegen els partits espanyols, és relacionar l’interès col·lectiu amb l’emoció del sentiment, deixant de banda la pròpia identitat i assumint només una, l’espanyola central, i això és vàlid per a alguns, però no és vàlid per a Catalunya com a país.
Ja ho he comentat en alguna altre post, si no fem visible la pertinença a Catalunya com a valor afegit al de viure aquí, no podrem incloure a tots els que d’entrada no la tenen assumida per procedència. L’emoció es guanya sent el valor emergent.
Ahir els grans partits de l’estat van triomfar en les seves posades en escena, i el PSC va donar una lliçó de com es crea sentiment i identificació amb valors segurs com el de González, i justament a Catalunya. Si els altres partits catalans no saben aglutinar totes les forces, poca cosa tindrem per a fer-nos valdre, aquí i fora d’aquí.
Ahir el Palau Sant Jordi estava ple de senyeres.
Música: Born in the USA de Bruce Springsteen a Barcelona
