En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n’ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s’han superat en el temps de descompte.
Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat “bambi”. Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l’Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d’altre.
I la “roja”, va passar de quarts a l’Eurocopa, de la ma, casualment d’un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d’or que donava la victòria davant els “azzurri”. Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties. Com dirien els nens al pati de l’escola: És Espanya qui guanya qui guanya…
Finalment s’han decidit, l’arquebisbe Martínez Sistach, ha fet unes declaracions a Enric Juliana en una entrevista a La Vanguàrdia, on diu clarament que la COPE i el seu telepredicador Losantos no han de continuar pel camí de la ignominia i la crítica furibunda de tot aquell que no pensi com ells. Especialment dures han estat les invectives de Losantos a Catalunya durant massa temps.
Però no ha estat fins que el telepredicador s’ha al·liat amb Míster X que l’arquebisbe Martínez Sistach s’ha decidit a dir la seva en un mitjà públic. I això fa pensar perquè dona la sensació de que ara ho ha dit no per Catalunya sinó perquè Losantos s’ha extralimitat i ha atacat el nunci del Vaticà dient-li masó, o a figures del PP, deixant al descobert més d’un i més de dos dels que lluiten per la cadira volant que Rajoy està intentant mantenir davant Míster X, aquell que fa un temps que s’amaga darrera les cadencioses andanades dels qui no veuen en ell el líder que esperàven.
Era així com s’havia de defensar Catalunya ? No era així, no.
L’Esglèsia Catalana va tenir un paper clau en la defensa de Catalunya i de la seva cultura durant el franquisme i la transició com perquè ara hagin fet aquest paper del qui vol i dol davant dels atacs furibunds del PP i de la “brunete mediàtica” encapçalada per l’ex-professor d’un IES de Santa Coloma de Gramanet.
Massa tard i massa llautó.
No posarem la creu a la casella de l’Esglesia en la declaració de la renda només per això, i no veurem recuperada socialment una esglèsia cristiana fins que no faci el paper real que els pertoca en una societat laica per definició: dir la seva sense dogmes per als qui no creiem, i sense voler forçar la nota amb els governs de torn, esperant sempre el tracte de favor que van tenir en temps passats, perquè el temps mai passa en va.
