Amb la nova legislatura comença la presidència de José Bono al Congrés dels Diputats. Potser és el president del Congrés que fa més temps que sap que ho serà i en canvi el que menys suports de grups tindrà. Paradoxa que només s’explica sabent qui és el personatge.
Bon predica amb l’exemple quan parla de que és fill de falangista i hereu del catolicisme rampant de finals de la dictadura que va combregar amb determinades rodes de molí per aconseguir el que volia; fent-se valdre d’aquella escola cristiana de dretes que no va ser capaç d’enfrontar-se al dictador però que ell valora com a garant de les virtuts més altes. És a dir, es vanagloria de ser un socialista que no li té por a dir que ell podria ser del PP i no ho ha volgut.
Per tot plegat i després de perdre el Congrés socialista que va guanyar ZP, ell sempre ha cregut que alguns li deuen molt, entre ells el mateix Zp que ha sabut, amb el seu talant navegador, utilitzar el perfil de Bono per a fer-se bo entre el sociograma de la Castella profunda i desfer-se’n quan li va anar bé.
Ara els que no han tingut sort i saben que han de pactar molt per a tenir el que tenien, com CiU, tenen davant la doble disjuntiva d’haver de renegar de molt per a poder fer-se un nom en el nou circ parlamentari, però votar Bono per a president del Congrés és un plat massa dur per digerir i no serà precissament així com volen començar. Tot i que no són els únics, perquè els 25 diputats del PSC encara ho tenen pitjor, com combreguen amb un company de partit que els nega el pa i la sal? No es parlarà en català al Congrés i no tindrem aigua del Segre, quin mal començar.
Duran Lleida, savi analista dels passadissos de la casa dels lleons, no votarà la presidència de Bono però donarà a canvi l’abstenció a la candidatura de ZP i els diputats socialistes del PSC faran la vista grossa davant el Campeador Bono que governarà amb ma de ferro la banqueta pepera i això sí que és important.
Altra volta ZP li ha guanyat la partida al fill de falangistes, que no se n’ha adonat que els temps estan canviant, i que la llargada de les banderes no és important, l’important és amb qui prens la copa al bar dels periodistes del Palace.
Llibre: Vida y destino de Vassili Grossman
Pel·lícula: Ese oscuro objeto del deseo de Luis Buñuel
Música: Tango x 2 de Gabriel Missé i Guillermina Wilson
Pedro Almodòvar és un geni de la cultura. I ara s’ha deixat caure en el món dels blogs amb el seu nou Blog de Pedro Almodóvar on ha començat a fer el seguiment del procés de creació de la seva pròxima pel·lícula Los abrazos rotos.
Almodòvar fa el que li passa pel monyo, i mai millor dir, i crea com un boig apostes impensables que després són un èxit rotund, i sinó mireu la foto que correspon a la proposta creativa que ha fet per al Ball de la Rosa de Mònaco, la festa més kitsch que es fa arreu del món. El millor escenari per a una creació almodovariana.
No faltaran a la festa les seves dones muses, Bibiana Fernández, Alaska, o Rossy de Palma posaran el to de la “movida” redissenyat pel propi director especialment per a la ocasió (veure foto superior)i d’altra banda, tot el Cor de Clavé de la cort monegasca que sembla un circ en si mateixa: Carolina, el marit Ernest de Hannover (si s’aguanta dret), la germana díscola i el germà dubtós…Tot plegat per a fer una de les trobades més impossibles i més inversemblants que es puguin imaginar.
És la bipolaritat dels excelsos, Almodóvar és capaç de fer una pel·lícula com Todo sobre mi madre i acte seguit vestir-se de reinona i anar-se’n al Ball de la Rosa de Mònaco, és el que tenen els genis que no se’ls pot comprendre sempre.
Potser amb el blog ja farem i el podrem posar al blogroll per fer patxoca tot esperant la propera peli que segur ens farà oblidar els balls i les disfresses.
Llibre: Marcas indelebles de Pedro Almodóvar
Pel·lícula: Què he hecho yo para merecer ésto? de Pedro Almodóvar
Música: Piensa en mi de Luz Casal para Tacones Lejanos de Pedro Almódovar
En dos dies he vist Bollywood que el fan al Teatre Tivoli de Barcelona i Els Perses de Calixto Bieito, que el fan al Teatre Romea. Ha estat passar de la nit al dia.
Un grup d’amics varem dir d’anar al Tívoli per veure de més aprop allò de l’anunci de la CocaCola: Del pita pita del.. i era ben bé això, un anunci continuat de com a la Índia s’ho han muntat per fer pelis a dojo sense control i guanyant diners a cabassos, amb la única pretensió de fer passar l’estona i prou. Bé, van ballar al final però hauria estat millor començar a ballar des del primer moment, que nosaltres no som hindús i no ens posem tendres només de veure Shiva.
En canvi, Bieito, ens dóna de ple allò que anem a buscar: provocació, un punt d’ironia, fàcils diàlegs per no esgotar ningú, poc Esquilo i molt de rock.
Te’l creus al final, t’ho creus que el que fan els soldats a Afganistan, o a Iraq o a Bòsnia-Herzegovina és ben bé un desastre continu que no té aturador i que no controla ningú. El millor, els actors i la posada en escena, amb una música original especialíssima, versió del Cry baby de Janis Joplin inclosa, en la veu de Gurutze Beitia, un descobriment de veu, que posa els pels de punta.
Molt de Bieito, molta bandera espanyola, i una crítica ferotge al belicisme. Aquí a Barcelona és fàcil veure aquesta obra, potser no ho és tant a d’altres llocs d’Espanya, especialment perquè veure els “nuvis de la mort” com se la pelen cantant l’himne de la legió és brutal, però això és Bieito, pura provocació.
A mi em va faltar una mica més d’Esquil, uns diàlegs més construïts en base al fons de la qüestió, de com els humans ens matem a la guerra per no res mentre insuflem valors a allò que no els té. Ell, que va ser un heroi de la batalla de Marató, ho sabia bé. Avui, les batalles no són tan heroiques o porten cap a escenaris més prosaics, com els que proposa Bieito. Certament, malgrat tot, molt recomanable, i és clar, sense haver de veure primer Bollywood.
LLibre: Els Perses d’Esquil
Pel·lícula: 300 de Zack Snyder
Música: Cry baby de Jabis Joplin
L’aire és nítid,el vent no deixa treva als arbres,
núvols passen a tot drap
i un cel blau elèctric omple l’horitzó.
Les ones furioses remouen les pedres
i amb soroll de maraques fa ballar la gent,
vent de garbí, vent terral,
els núvols no se’n saben avenir,
i allà dalt, a les muntanyes, flocs preciosos de neu
embolcallen l’espai.
Pel·lícula: Las hermanas Bolena de Justin Chadwick
Música: I don’t know de Noa
senzills trams de fusta que obliguen a mirar
el mar blau d’acer d’una tarda grisa i verda.
Davant del Morro de Gos s’esvaeixen els neguits,
i les onades suggerents ens acompanyen.
No hi ha més fresa que la de la sorra clara,
les pedres s’enriolen i un bri de llum de lluna
ens mira des del cel.
Pel·lícula: Els Borgia d’Antonio Hernández
Música: I crided for you de Katie Melua
com les que formen els Ports de Beseit;
runes de llargs segles d’oblit
que s’esvaeixen a les carreteres immenses.
Allà s’aixeca ufanosa Morella,
lloc sagrat de sarracens i cristians,
capital de lo Rei Jaume I,
espill de cultures;
avui plena de gent que no veu el que hi ha.
Pel·lícula: Tirant lo Blanch de Vicente Aranda
Música: L’orfeo – Monteverdi – Jordi Savall
La Platja del Trabucador és llarga i brillant,
el mar és a tocar després de travessar dunes de sorra calenta,
petxines amagades i un cranc que corre ennuegat de sal,
ens reben en la tarda ventosa i freda.
Els estels volen sota el cel blau fort
i ens acomboien,
onades blanques suren
i uns ocells africans ens envolten.
Pel·lícula: 2001, a space odyssey d’Stanley Kubrick
Música: I want you de Bob Dylan
al llarg de kilòmetres de pedra i neu.
Salpebrats els poblets d’erectes torres
de planta quadrada,
que vigilen els camins de fa milers d’anys.
Sonen campanes que criden a oració.
Els estornells volten, amb àligues i falcons,
mentre els ulls abraonats a tanta bellesa,
s’ennueguen i traspuen veritat.
Pel·lícula: Ficció de Cesc Gay
Música: Canon in C de George Winston
Amb el permís del Jordi Martinoy, li prenc prestat el títol del post…Aquesta setmana no em se avenir del que s’està veient per la tele: unes eleccions sota la boira negra d’un atemptat altra vegada, una victòria dels socialistes a Madrid que fa trontollar el govern tripartit a Catalunya i per acabar-ho d’adobar un representant a Eurovisió que és una boutade d’en Buenafuente…i en dos dies desapareix del prime time qualsevol notícia seriosa per dedicar-se a parlar d’un festival obsolet….algú dona més?
Estem en un país de frikis? o pitjor, estem en un país on els millors són polítics que parlen de nenes, polítics que surten nus als pòsters, pseudopolítics que no condemnen un atemptat perquè això no serveix per al seus objectius…?
Que dolentes són les dictadures, què dolent és no tenir cultura, educació, respecte..tot allò que és normal en qualsevol altre país europeu, occidental. Les dades de lectura a casa nostra són deplorables, i en canvi tenim més mòbils per persona que cap altre país…només ens dediquem a xerrar de foteses.
No m’importa si en Buenafuente ha aconseguit fer la més gran mentida televisiva perquè ell ho fa per guanyar diners, i ho fa bé. M’importa que això sigui objecte de discussió en programes televisius que van de seriosos, o en diaris que li dediquen entrevistes senceres sense explicar que és mentida, sinó fent una entrevista al personatge, perquè és lògic que la gent balli i canti amb una proposta d’humor; el
que ja no ho és tant és que no hi hagi el mateix interès per allò que realment importa. Un xarampió d’informació sobre el no res i un forat sobre el que ens hi juguem cada dia en la vida real. La vida no és un festival però a vegades ho sembla.
Música: Mamma mia d’ABBA
Els grans mítings de campanya dels dos grans partits es varen celebrar ahir. Tots dos van triomfar. L’estratègia és clarament emocional: directe al cor, sentiments i sensacions, nenes i nens a prop, música i globus de tots els colors.
Si parem atenció semblaria que els dos partits són triomfadors, en funció dels grans espectacles i la massiva assistència aconseguida.
Cadascú però, ha utilitzat eines diferents, mentre Rajoy amaga l’Acebes i el Zaplana a l’armari, Zapatero exhibeix Felipe González perquè és el que se’n duu la gent de carrer; quan surt a l’escenari del Sant Jordi, ni Bruce Springsteen el supera.
Mentre els partits d’adscripció exclusivament catalana, han rebaixat la intensitat dels actes, semblaria que no va amb ells aquesta campanya, o si més no, tant com la del Parlament de Catalunya.
Crec que és un error plantejar-ho així. No anar a totes perquè és la representació a Madrid envia un missatge a la gent de que aquí no ens creiem de veritat aquell Parlament, però ara per ara és allà on es decideixen la majoria de les coses que importen.
Triomfar tal i com ho plantegen els partits espanyols, és relacionar l’interès col·lectiu amb l’emoció del sentiment, deixant de banda la pròpia identitat i assumint només una, l’espanyola central, i això és vàlid per a alguns, però no és vàlid per a Catalunya com a país.
Ja ho he comentat en alguna altre post, si no fem visible la pertinença a Catalunya com a valor afegit al de viure aquí, no podrem incloure a tots els que d’entrada no la tenen assumida per procedència. L’emoció es guanya sent el valor emergent.
Ahir els grans partits de l’estat van triomfar en les seves posades en escena, i el PSC va donar una lliçó de com es crea sentiment i identificació amb valors segurs com el de González, i justament a Catalunya. Si els altres partits catalans no saben aglutinar totes les forces, poca cosa tindrem per a fer-nos valdre, aquí i fora d’aquí.
Ahir el Palau Sant Jordi estava ple de senyeres.
Música: Born in the USA de Bruce Springsteen a Barcelona
