En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n’ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s’han superat en el temps de descompte.
Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat “bambi”. Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l’Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d’altre.
I la “roja”, va passar de quarts a l’Eurocopa, de la ma, casualment d’un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d’or que donava la victòria davant els “azzurri”. Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties.
Com dirien els nens al pati de l’escola: És Espanya qui guanya qui guanya…
Llibre: Pizzeria Kamicaze d’Etgar Keret
Pel·lícula: Sex and the city de Michael King
Música: Love is a losing game d’Amy Winehouse
Archivado en: General
En una realitat virtual i líquida com la que vivim, no és estrany que les necessitats de la gent depenguin de si plou o no,. I no només pel tema de l’aigua sinó per tots els temes que són objecte de gestió per al ciutadà. La imatge penosa de les respostes polítiques als problemes només fa que engrandir la sensació de que estem sols davant la ineficàcia dels nostres pròcers.
L’exemple de gestió nefasta de la sequera primer i de les pluges desprès n’és un exemple; però també ho són altres com el traçat de l’AVE, que havia de passar per tres llocs diferents i que havia d’arribar a l’aeroport i no ho farà; o les carreteres i autopistes i la necessitat de tenir unes comunicacions que no es col·lapsin dia si i dia també, o els hospitals que no tenim i que necessitem de fa tant de temps.
Realitats líquides que els nostres avesats professionals polítics ens presenten com solucions quan en realitat són pedaços que s’ajunten uns sobre dels altres i a veure qui la fa més grossa.
No estic dient que tota persona que es dediqui a la política hagi de ser un professional de la cosa pública perquè això esclerotitzaria la pròpia capacitat de decisió i de netedat del procés de gestió pública, però una certa qualitat en els perfils de les persones que fan política que siguin capaços de donar solucions, de definir polítiques reals per als problemes ciutadans, sí que hauríem de tenir-los. Perquè els votants, els ciutadans som usuaris d’un servei que cada vegada es fa més evident que no ens serveix, i per a aquest viatge no necessitem ningú que ens miri per sobre de l’esquena i a sobre sense cap formació. Necessitem persones capaces que generin polítiques reals i no líquides, la política ha d’ésser alguna cosa més que una casualitat.
Llibre: El Príncep de Maquiavel
Pel·lícula: Entre les murs de Laurent Cantet
Música: Suite nº 3 en D major de Johan Sebastian Bach
Archivado en: General
Si et fixes bé, veuràs que és un bon vaixell,
sense andròmines, tot ell és veler.
Sura sobre l’aigua com els peixos,
i, com diu el seu nom,
es menja els vents.
Et porta a llocs insospitats,
com Cala Figuera, prop de Formentor,
i és allà, en les inhòspites aigües fredes,
on s’esmerça en acomboiar-nos.
Tot cantant un cant de sirenes
que només sentim
els qui som a dins d’ell.
Llavors, quan s’afarta de tenir-te mig aclucat,
s’embranca en un viatge de 7 nusos,
i se t’emporta cap a mar obert,
desant les pors a terra,
desant-te a tu, tot sol, davant la canya i el vent.
Altres et miren, allà lluny,
surant en la plata del mar esmorteït del capvespre,
ses illes es esguarden fit a fit,
mentre la proa s’esmuny cap a Barcelona,
més vent i molta mar per endavant,
i una nit de guàrdies amarada de companyia.
que tot s’entintà de roig,
especialment les veles,
mentre nosaltres, amagats darrera l’espi,
fitàvem esmaperduts aquella festa del sol.
Ens menjàvem els vents,
ens passàvem la canya sense preguntes,
ens endinsàvem en mar obert,
i tot era allà, perfecte.
Que els diners són la pedra de toc de l’Estatut ja feia dies que ho sabíem, i si va caure un primer govern tripartit per gosadia de demanar l’aplicació de la norma estatutària, ara, amb el segon govern d’entesa, les coses no milloren. I no milloren perquè la visió dels qui han de seure’s a negociar la modificació de l’acord econòmic és diametralment oposada, encara que siguin del mateix partit i per mostra dos botons: l’article de Felipe González Crisis y prioridades i l’article de José Montilla, Falso dilema, tots dos a El País
Mentre Felipe González, esgrimeix la situació econòmica desfavorable per a retardar altra volta la millora de l’acord econòmic amb Catalunya; Montilla desfà l’hipotètic dilema felipil donant raons clares i contundents que han estat ben valorades inclús per Jordi Pujol a la seva web amb l’article I era profecia
Les raons que desglossa Montilla són de llibre: legalitat d’una llei que és l’Estatut d’obligat compliment per a totes les administracions de l’Estat; desequilibri territorial en perjudici de Catalunya demostrada per mil i un estudis econòmics i absència de raons que no siguin de claveguera per a retardar més l’acord.
Les preguntes són:
- què valen 25 diputats socialistes catalans a la balança dels diners i del poder?
- fins quan serà viable un anar i venir d’amagatotis als despatxos de Madrid per aconseguir el que no es treu a la taula de negociacions?
- el Govern d’Entesa podrà aguantar aquests estira i arronses de cadires i compromisos?
- és la crisi econòmica tan real que necessitarem vaixells de diazepan per superar-la?
- tenim dirigents polítics, de tots els signes,a l’alçada del que el temps històric demana?
Llibre: Tiempos líquidos de Zigmunt Bauman
Pel·lícula: Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall d’Steven Spielberg
Música: Summertime de Janis Joplin (amb inici català..)
Desprès de mesos i mesos d’un culebrot impresentable per nomenar la directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Rosa Cullell, hem començat a saber l’equip que conduirà la Corpo, i l’estrella dels nomenaments és Mònica Terribas, fins ara directora del programa La Nit al dia, que serà la directora de TV3.
Els càrrecs són importants, i alguns són emblemàtics, com el de TV3.
La Nostra ha estat l’eina fonamental que tots els partits i el Govern de la Generalitat han utilitzat per ells mateixos primer, i desprès per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, i sobretot, com ella va dir ahir nit en el seu comiat del programa nocturn, per a fer país.
Sabem que la feina que fa una televisió va més enllà de la pura informació o de la diversió, i especialment a Catalunya, una nació sense estat, que reivindica la seva raó de ser arreu. De fet, amb les eines que ens proporcionen Internet o els mitjans àudiovisuals la presència del català en el món és molt més gran que la que que li correspòn per nombre de parlants. El càrrec de la Terribas doncs comporta un plus de responsabilitat que no tenen els que dirigeixen canals generalistes a d’altres llocs.
El perfil de la Mònica Terribas és complet, formada a l’ UAB, professora de l’ UPF, i estrella de les entrevistes polítiques, se la visualitza a vegades com massa impulsiva i un punt dominant, la qual cosa li ha comportat no poques crítiques, la darrera de fa pocs dies del diputat Manel Mas per l’entrevista al president Montilla. Però penso que aquestes crítiques tenen una velada pauta de masclisme afegit, com quan se l’ha criticat pels vestits que treu en pantalla. No en va, el nomenament de Rosa Cullell va ser acordat in extremis per Puigcercòs, Iceta i Felip Puig, a un hotel de Barcelona, quan Saez tirava la tovallola de l’acord entre partits. Quan siguin tres dones les que es reuneixin a un hotel per decidir el nomenament d’algú tan important com el cap de la Corpo, perquè als llocs de poder visibles no han estat capaços de fer-ho, llavors potser podrem estalviar-nos comentaris sobre la roba o la capacitat de qui es nomena, per ser dona.
Li desitjo molta sort a la Mònica Terribas, crec que té capacitat per a fer la feina que se li ha encomanat, si la deixen. El fuet a vegades cal a algunes i no és gratuït.
LLibre: La noia dels seus somnis de Donna Leon
Pel·lícula: Lost in the fire de Susanne Bier
Música: 4 minuts de Madonna (amb Justin Timberlake)
Tornant del viatge en vaixell de vela a ses Illes, alguns racons especialment impactants, avui Cala Formentor on paisatge i literatura es donen la ma.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida… noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.
1875
~
Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Ciutat de Mallorca, 1922)
Música: el Pi de Formentor de Maria del Mar Bonet
El Conseller Maragall acaba de presentar l’avantprojecte de la Llei Catalana d’Educació en roda de premsa. Tot un repte i una novetat històrica, mai hem tingut una llei exclusivament catalana d’educació.
En una primera lectura em suggereix algunes consideracions:
- el vocabulari és innovador, es parla de Servei públic d’educació com a principi general; es parla d’Institut Escola per a centres públics que facin de 3 a 18 anys d’escolarització, recuperant el nom dels centres que la República més avançats i amb una idea de laïcitat i escola activa molt recomanables.
- les novetats són engrescadores, l’obligatorietat des dels 3 anys, quasi de facto en aquest moment o la idea d’autonomia de centres i de la gestió dels directors es absolutament necessària pe adequar els centres a la realitat social.
- la creació de zones educatives que ordenin el territori i adeqüin l’oferta de tots els centres públics i concertats a la demanda dels alumnes és interessant, tenint en compte que s’ha de vetllar per un veritable servei a l’alumne i als docents que no supediti l’acció educativa a l’administrativa.
- la modificació de la formació inicial i continuada per donar valor a la professió docent i a la importància dels incentius personals i professionals per als professionals que fomentin la innovació és clau per aconseguir els objectius amb els alumnes.
- la relació escola i empresa com a motor de la investigació i el desenvolupament del propi sistema educatiu, relacionat amb els objectius educatius és clau, seguint models europeus i americans.
- l’avaluació del sistema al qual se li demanen resultats en funció de la pròpia dinàmica d’autonomia i gestió.
En el plateret dels dèbits d’aquesta llei, a primer cop d’ull:
- no s’ha fet una bona política de comunicació i informació de la gestació de la llei, que ha comportat una primera vaga dels sindicats d’ensenyants.
- no s’ha presentat una memòria econòmica al costat de la llei per garantir la posada en marxa de tots els objectius establerts.
- els terminis de tramitació de la llei són curts i la relació amb d’altres mesures legislatives no està clara, com tampoc no sembla que s’hagin acordat prèviament accions amb els altres partits del Parlament, amb els agents sindicals o amb els pares i mares, que també són protagonistes del fet educatiu.
El que sí està clar és que la Llei és necessària, els diversos informes que darrerament s’han presentat demostren que Catalunya en educació no està a l’alçada del que el país necessita. L’escola que tenim ara s’assembla més a la del segle XIX que a la del segle XXI, com en d’altres àmbits de la nostra societat siguin les infraestructures o la pròpia societat de forma global. Per això calen solucions globals que integrin l’escola a l’entorn, a la nova societat de la informació, als reptes que tenim com a societat que són els mateixos que els de la l’escola.
Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Pel·lícula: Reencarnación de Salomón Shang
Música: Fix you de Coldplay
Passejant el Sant Jordi he trobat els amics,
tornen a ser fora del cau, als bars i les terrasses,
a les rambles i les places, alliberats.
Bookcrossing de primavera que punxa els dits
i descarrega pètals de roses de mil colors.
M’ha cridat en Mankell, sense Wallander
i Brunetti en vaporetto; m’ha espantat Ken Follet
i les seves mil pàgines de pedra.
Darrera un piló de contes m’esperava Quim Monzó
i Ferran Torrent m’esquitxa, sense Butxana,
un altre novel·lot.
Philip Roth, sense Coixet, estava al costat de Mcormick
i Mariolina Venezia encara tenia mil anys per explicar.
Amarat de tinta xinesa, Manara epatava el burgés
i un Corto Maltés astorat mirava sota el barret cap al sud.
Tots els amics, i molts més, m’esperaven
udolant lletres i flors,
Sant Jordi, com sempre, i com mai,
es fonia pels carrers…
Música: Umbrella de Rihanna
